Èxit-fracàs

La victòria espanyola en el Mundial ha servit a molts com un exemple positiu de treball en equip. Joan Carles March, de l’Escola Andalusa de Salut Pública (EASP), aprofita per recordar que “per saber guanyar cal saber perdre”. En aquest sentit, recupera diversos passatges de la darrera novel·la de David Trueba (titulada, precisament, Saber perdre) per reflexionar sobre els valors d’esforç i dedicació que permeten assolir l’èxit i que passen, paradoxalment, per acceptar la possibilitat de la derrota. “La vida no és sempre un camí de roses i és fonamental aprendre a tolerar la frustració”.

Veient Javier Marías ser entrevistat per Iñaki Gabilondo parlant de futbol, sentim els seus comentaris i reflexions al voltant del fracàs. Deia Marías que el fracàs té el seu aire de bellesa enterbolida per la derrota, però insistia que és bellesa.

És evident que hi ha alguna cosa que embelleix el fracàs i és el respecte dels altres per la cara del fracàs, ja que el fracàs arriba als ulls immediatament. I ho comparava amb la digestió expressa d’un disgust, que retransmet el cos com si fos la conseqüència d’una llàgrima que va durar cent anys per a estar a flor de pell. Paraules boniques per a descriure el perdre, tan criticat en els nostres dies.

I a més, en els dies de mundial de futbol hem pogut veure aquests rostres, els de l’èxit i els del fracàs, els de la victòria (Espanya, Uruguai) i els de la derrota (Holanda, Portugal, Argentina, Brasil, Anglaterra, Itàlia , França …).

La imatge del fracàs i de la derrota sol anar lligada a la impotència o haver generat expectatives falses, que no s’han sabut gestionar de forma adequada.

La imatge de l’èxit és per contra la d’un equip (Espanya), que ha actuat com una pinya, sumant més que un a un, provocant sinèrgies grupals, ajudant-se entre ells, actuant com si fossin més de 11 jugadors, delectant-nos amb el seu joc …

Però per guanyar, diu Guardiola, s’ha de saber perdre. I per saber perdre cal entrenar-se, aprendre, anar al gimnàs, o si no llegir a David Trueba i la seva tercera novel Premi de la Crítica, Saber perdre. I és que David Trueba lamenta que en l’actualitat s’imposi el barem esportiu que obliga a guanyar sempre per calibrar l’èxit i la felicitat. Diu que és un error mesurar moltes facetes de la vida amb barems esportius i que li fastigueja que s’hagin imposat que la vida tingui un final que no s’assembli a la medalla olímpica. En aquesta línia, Trueba assegura que vivim en una època en què el triomf i la fama es sobrevaloren i fins i tot es miren com una cosa perfecte.

Per Trueba, sabran guanyar aquells que entenguin que tot el que s’ha aconseguit és per l’esforç de l’equip, de tots plegats, l’exemple de la selecció espanyola de futbol. I es gaudeix més de la victòria sabent que la possibilitat de perdre és propera i real (o si no vegin com és de difícil de vegades  marcar un gol). I a més saber perdre o dit d’una altra manera els mals moments, el fan a un més fort.

Guanyar-guanyar:

Però saber perdre, presenta altres punts de vista. Com diu el gerente de mediado: “Potser el futbol sigui dels pocs esports en què es recorda sovint al perdedor”, ja que és prima la línia que separa el fracàs de l’èxit, com bé es veu en el magnífic vídeo que va fer el cineasta mexicà Alejandro González Iñárritu per al Mundial de futbol de Sud-àfrica 2010, Write the Future (Escribe el futuro), l’espot publicitari de Nike de futbol, en el qual surten figures destacades del futbol com Cristiano Ronaldo, Wayne Rooney, Fabio Cannavaro, Cesc Fàbregas, Gerard Piqué i Ronaldinho, entre molts altres del món del cinema (Gael García Bernal), l’esport (Kobe Bryant) i fins Homer Simpson.

És evident, com diu Sergio Minué, que si es guanya, és la demostració de l’èxit. Si es perd, apareixeran els culpables (presidents que treuen i posen entrenadors, canvien tàctiques i jugadors cada dos per tres, o fan els altres responsables dels resultats adversos…). En canvi, segons ell, alguns responsables futbolístics, actuen a la mercè d’impulsos i capricis, i posa al president del Madrid com un bon exemple d’això i apunta que en els models imperants de gestió sanitària tenen moltes similituds amb aquest estil.

Altres reflexions de Trueba són:

- “Per sort, [...] cadascú portem la nostra secreta derrota ben endins, el més lluny possible de la mirada dels altres. [...]

-El futbol és un esport molt estrany al que juguen uns eterns adolescents descerebrats i milionaris però que mouen una maquinària que fa feliç a centenars de milers de descerebrats molt menys afavorits econòmicament “.

I altres escenes són:

-Quan un nen acaba de perdre un partit de futbol amb els seus amics i arriba enfadat a casa, els seus pares li tranquilitzen i li diuen: “Tranquil, l’important és participar”. Frase bonica però difícil de dur a la pràctica.

-Pare que veu a la tele que el seu equip de futbol va perdent i no es cansa de deixar anar improperis i desqualificatius. El nen se sent enganyat.

-Nens que no admeten que la causa de la seva derrota sigui una equivocació seva, una manca d’esforç o que l’altre ha estat millor. Busquen alguna excusa que justifiqui aquesta situació o culpen a algú del que ha passat (la derrota o el fracàs sempre té culpable lluny d’un).

-Una altra escena és la de nens que guanyen i humilien al seu adversari, o que van fanfarronejant per aquí amb els seus èxits.

Davant d’això, per saber guanyar és necessari:

1. Saber que l’important és participar i que per això cal preparar-se i esforçar-se a donar el millor de si mateix. Cal deixar-se de vegades guanyar, però també cal fer que els nens perdin perquè no es creguin que tot ho poden, i després es duguin una decepció amb els seus amics que segur no els deixaran guanyar.

2. El fet que el nen es s’enfadi quan perd és una reacció normal. A ningú li agrada perdre, i menys a un nen. Ells ho viuen com un fracàs, i com viuen en el present, el futur els queda molt lluny, i per tant els costa adonar-se que “perdre una batalla no significa perdre la guerra”. Un sempre pot tornar a intentar-ho en un altre moment, però cal estar preparat per a això.

3. Cal ser conseqüents entre el que diem i fem. Hem d’aprendre també nosaltres a perdre ia mesurar les nostres reaccions. En el dia a dia s’ha de reconèixer el mèrit del que s’esforça, del que millora i no només del que guanya (per exemple hem perdut el partit però en Lluis ho ha donat tot).

4. Quan l’adult guanyi o perdi amb el nen o amb altres, ha de fer-li de model en les seves reaccions (per exemple “He guanyat, però no ha estat fàcil, tiraves les pilotes amb molta força”, o “Felicitats, heu guanyat. Jo he perdut perquè no he estat molt atent i m’he equivocat tirant aquesta carta “).

5. És normal que després de perdre un se senti una mica trist i decebut, però no s’han de permetre reaccions desproporcionades (agressions verbals, físiques o contra el material). Si es produeixen cal deixar molt clar el nen que en aquestes condicions no pot jugar i es queda fora del grup fins que es calmi.

6. Cal mantenir les formes. Es guanyi o es perdi cal felicitar l’adversari (“Felicitats ho has fet molt bé”) o solidaritzar-se amb ell (“Em sap greu. Ha estat un plaer jugar amb tu”).

7. Tant els pares com els fills han d’aprendre a fer autocrítica per saber quins aspectes hi ha que tenir en compte per millorar. És més fàcil criticar a l’altre que a un mateix. Quan el nen estigui trist perquè ha perdut, és important ajudar a analitzar el partit i fer-li preguntes sobre què es podria haver evitat o què es pot canviar per la propera vegada. Per poder parlar de la derrota de vegades cal esperar que el nen es calmi una mica i ho pugui veure amb una mica de distància. En el moment de la frustració és difícil dialogar i veure les coses.

8. S’ha d’ensenyar a jugar net. Cal establir regles i cal respectar-les, sense que aquestes siguin moltes. A més, aquestes no es poden canviar quan a un li interessa.

En definitiva, la vida no és sempre un camí de roses i per tant seria fonamental aprendre a tolerar la frustració i sobreposar d’ella. A més, és important saber assumir la victòria, i que no es creen més del que són.

Quan et inicies en l’esport, un dels valors a inculcar, entre molts altres, és el d’acceptar les derrotes i aprendre d’elles: saber perdre. No obstant això alguns entrenadors-monitors no tracten un valor tan important o més com és el de saber guanyar. Aquest valor implica esportivitat, respecte als teus rivals, humilitat, educació: en definitiva, ser un esportista. Cal intentar ser un bon esportista i saber comportar-se com a tal, acceptant la derrota i respectant el rival i a l’afició contrària a la victòria. Per desgràcia, no tots els esportistes tenen assumit saber guanyar. I l’enfocament guanyo-guanya té la intenció que les dues parts surtin beneficiades en aquesta negociació. El de guanyar / guanyar és una estructura de la ment i el cor que constantment procura el benefici mutu en totes les interaccions humanes. Guanyar / guanyar significa que els acords o solucions són mútuament benèfics, mútuament satisfactoris. Guanyar / guanyar veu la vida com un escenari cooperatiu, no competitiu. La majoria de les persones tendeix a pensar en termes de dicotomies: fort o feble, rude o suau, guanyar o perdre. Però aquest tipus de pensament és fonamentalment defectuós. Es basa en el poder i la posició, i no en principis. Guanyar / guanyar, en canvi, es basa en el paradigma de que hi ha molt per a tots, que l’èxit d’una persona no s’aconsegueix a costa o excloent l’èxit dels altres. Guanyar / guanyar es basa en la creença que existeix una tercera alternativa. No es tracta del teu èxit o el meu, sinó d’un èxit millor d’un camí superior.


Joan Carles March

(diariomedico.com)